book

What's he building?

What's he building in there?
What the hell is he building
In there?
He has subscriptions to those
Magazines... He never
Waves when he goes by
He's hiding something from
The rest of us... He's all
To himself... I think I know
Why... He took down the
Tire swing from the Peppertree
He has no children of his
Own you see... He has no dog
And he has no friends and
His lawn is dying... and
What about all those packages
He sends. What's he building in there?
With that hook light
On the stairs. What's he building
In there... I'll tell you one thing
He's not building a playhouse for
The children what's he building
In there?

Now what's that sound from under the door?
He's pounding nails into a
Hardwood floor... and I
Swear to god I heard someone
Moaning low... and I keep
Seeing the blue light of a
T.V. show...
He has a router
And a table saw... and you
Won't believe what Mr. Sticha saw
There's poison underneath the sink
Of course... But there's also
Enough formaldehyde to choke
A horse... What's he building
In there. What the hell is he
Building in there? I heard he
Has an ex-wife in some place
Called Mayors Income, Tennessee
And he used to have a
consulting business in Indonesia...
but what is he building in there?
What the hell is building in there?

He has no friends
But he gets a lot of mail
I'll bet he spent a little
Time in jail...
I heard he was up on the
Roof last night
Signaling with a flashlight
And what's that tune he's
Always whistling...
What's he building in there?
What's he building in there?

We have a right to know...

e ciao...

demà comença un estiu de kilòmetres, dunes, mar, i grills a les muntanyes...acompanyat per la Curiositat que sempre em pica i guiat per l'Instint que sempre em perd, us dic arrivederci...

Hasta la vista, baby...

calorus maximus, delirium tremens

"Are you talking to me?? Are you talking to meeee???" li repetia una vegada i una altra al Sol amenaçant que s'erigia sobre el meu cap. El gran astre es pensava que els seus graus intimidarien a un tipus com jo. Pobre il·lús. Em vaig calçar les botes i amb el millor smoking que tenia vaig sortir del Galliner disposat a plantar-li cara. Duia una brúixola encallada al Sud i la cara d'un cowboy de l'Oest. I vaig enfilar Nord amunt, allà on la distància entre la Bola de Foc i jo fós menor. El millor emplaçament per resoldre aquest encontre èpic: les bateries antiaèries del Carmel. Des d'aquest antic assentament ibèric la Humanitat lliuraria una batalla més contra el Goliat de cada matí. I jo, un David d'smoking, n'era l'encarregat. L'escollit.

Jo, el meu ego, i la motxilla carregada de vanitat vam escalar fins la frontera que separava els dos móns. 30ºC...32ºC...35ºC...39º......El cim. I una vegada allà, mirant fixament el Cercle Roent amb les meves ulleres del Lidl, vaig adonar-me de la sorpresa que em tenia preparada: una ciutat sota els meus peus, un vent conciliador que em xiuxiuejava cants llunyans de sirena, i la notícia d'unes vacances imminents en el meu telèfon celular.

Em vaig fumar un cigarret esperant la posta de Sol - en altres paraules, la retirada del meu adversari, que em coronava com a vencedor titànic d'aquella gesta- i vaig emprendre novament el camí cap a casa...

en Jekko...

Tinc un nou company de pis. Com dirien els mallorquins, "es nom" Jekko. És un tipus peculiar, silenciós, amant del sol i dels racons perduts. Viu a la terrassa i en té cura mentre jo no hi sóc, i de tant en tant li explico quatre coses tot escarxofat a l'hamaca. Ell m'escolta, i jo crec que m'entén, tot i parlar llengues diferents.

M'agradaria presentar-vos-el. Qualsevol dia que vingueu potser teniu la sort de creuar-vos amb ell en una de les seves accelerades incursions terrassils. Qui sap on deu anar?

Us saludarà amb el savoir faire dels cavallers...

...silenci..

Hi ha silencis que parlen. Són silencis de paraules sospeses a l'aire, que gravitenen el no-res. I de tant en tant, es despenja un gest, una senyal.

Avui he trobat un didal pel carrer. Recordo que de petit sempre tafanejava entre les caixes de l'àvia, i aquella més misteriosa, la que més em sorprenia, la més màgica de totes era la que contenia tots els estris de costura. Em meravellaven aquells coixinets on hi havien clavades centenars d'agulles, algunes petites, altres enormes...Pensava "la iaia les sap fer anar totes". I, de fet, era així. Samarretes estripades, mitjons foradats, pantalons que s'havien d'allargar...cada peça tenia el seu ritual, el seu modus operandi per ser arreglada. Només un detall era immutable: aquell caputxó metàl·lic farcit de minúsculs sotets que l'àvia s'enfilava al dit petit. Em fascinava. De vegades li demanava i me'l posava jo. Era com si, de sobte, em convertís en un petit monstre amb un dit de metall...i era molt més fort, invulnerable al dolor!

Hi ha silencis que es claven com agulles...i nosaltres ja no som aquells xiquets que jugaven a ser invencibles.

amantes...

Quizá fué el mejor saxofonista que he conocido jamás. Deambulaba por las estrechas callejuelas de esa ciudad como si acariciara a una mujer desnuda...con los ojos cerrados...y en cada esquina parecía que bailara un tango con su vieja amante, a la que sostenía entre sus manos agrietadas por el frío de las madrugadas.

Me acuerdo que lo conocí un día 13. Él se reía de mí cada vez que se lo recordaba, y añadía "chico, tuviste suerte de encontrarme el día en que los gatos negros hipnotizan a la luna. Muuuucha suerte". Y entonces empezaba a tocar, como si sus palabras hubieran sido los primeros compases de una larga improvisación...Yo caminaba a su lado, y de vez en cuando acercaba mi botella de ron a las calaveras que nos acechaban desde los tejados marcando el ritmo con el titiriteo de sus dientes. Entre la basura las ratas cantaban antiguas canciones de esclavos y las cucarachas las acompañaban con el blues de sus patas. Todo era música. Hasta sus ojos pestañeaban al compás.

Llovió. Febrero vomitó sapos y culebras en negras nubes y yo huí hacia la primavera. Cuando el tren me devolvió a las alcantarillas sucias de mi ciudad, intenté en vano dar con él. Llegué a pensar que la lluvia lo habría arrastrado hasta el mar...lo imaginaba en las profundidades oscuras del océano, entre las rocas, cubierto de algas bailando en su pecho...

El domingo lo volví a encontrar. Lloraba. El agua de esas tormentas le había llegado hasta el corazón y sus lágrimas saladas le conferían un resplandor extraño a su rostro agrietado. En ese momento miré sus manos. Vacías. Y comprendí.